dilluns, 23 de setembre de 2013

EN MARRUIX FARIA VAGA SI...

Al mes de juny en Marruix s'havia acomiadat dels seus amics segur de que es retrobaria amb tots ells en arribar el setembre.

Aquest era el segon estiu que passava a l'escola però aquesta vegada no s'havia sentit sol, perquè alguns nins participaven a l'escola d'estiu i el cercaven a l'hora de pati.

S'ho va passar bé aquelles setmanes, tot i que no comprenia res del que li deien les mestres. Totes eren noves i xerraven alguna cosa que en Marruix no era capaç d'entendre. Quan els ho explicava als nins, ells se'n reien dient-li “Oh, poor little kitten... It's so cute”, “He doesn't understand us because we speak in English”.

En Marruix quedà astorat: com era possible que tampoc no pogués entendre els seus amics? En veure que seguien amb les seves incomprensibles rialles, girà cua tot enfadat i, amb pas elegant, se'n féu enfora.

Els nins, entenent que l'havien ofès, el cridaren: “ Marruix, Marruixet. Vine, que era broma!”. Li explicaren que eren allà per estudiar anglès, una llengua diferent de la seva però que es parlava a molts altres llocs del món. Això sí que el va sorprendre:

Els humans parlen llengües diferents?” - Pensà- “ Els moixos ho tenim més fàcil, amb una basta”. Després demanà, “I els moixos, entenen el que diuen els nins d'aquelles terres? ”, “No ho sabem. Realment no sabem si hi ha un altre moix com tu a tot el món, potser tu ets l'únic que ens entén”.

Ara som al setembre i en Marruix està trist. Dia 13 tot varen ser besades, aferrades afectuoses, paraules emocionades i cares somrients. Quina alegria, començava el nou curs! Llàstima que fos un divendres. Marruix hauria d'esperar a dilluns per tornar a veure els al·lots.

El cap de setmana li semblà etern. Com era possible que dos dies fossin tan llargs? Però ho foren, ves que sí. La ciència mai no ho admetria però per a ell era la veritat més absoluta. Havia sentit damunt el seu cos la pressió de tots els segons de cada minut, els minuts de cada hora i, fins i tot, totes les hores del dia. Confiava que el seu neguit desapareixeria dilluns 16 a primera hora. No fou així.

L'escola era pràcticament buida: un parell de mestres, un parell d'al·lots; serveis mínims li explicaren... vaga. Camisetes verdes; reivindicacions de qualitat a l'ensenyament i de l'ús de la llengua catalana a les aules. “Quina és aquesta llengua?”, “La nostra Marruix, Marruixet, la nostra. La que tu entens, la que de nosaltres tu has après, la que els avantpassats ens deixaren, la que nosaltres estimam”. “ I això, fins quan durarà?”. “ No ho sabem, fins que algú el seny cobrarà”.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada